Cada cop més dificil tenir entrenador. #GVM

 

Fa un parell de dies que us explicava com de complicat s’ha posat fer d’entrenador d’un club de natació. Es difícil trobar un club que no tingui problemes en poder disposar d’una plantilla d’entrenadors de waterpolo que pugui cobrir les seves necessitats. Dic difícil per no dir impossible, doncs, ho ha els clubs potents, es poden contar amb els dits de les mans, que cobreixen les exigències que des de l’administració es marquen.

La federació catalana de natació, per tal de poder rebre les subvencions, exigeix que els tècnics dels equips tinguin la titulació reglada, la legal. Els que no sapigueu de que va, e direu que és normal, és el que toca, però, la normalitat té moltes pegues per arribar a complir-la com ara us explicaré.

Des de fa anys, bastants,  hi ha hagut una lluita perquè la formació esportiva passes de les federacions a ensenyament, és a dir, hi pogués haver una formació professional, amb titulacions i amb lligams amb els estudis superiors, el que coneixíem vulgarment com INEF . Diuen les males veus que va ser a causa de les pressions dels titulats superiors, que , en principi es donaven de menys de segons quines feines, per somiar en alts càrrecs i bons sous, ben aviat van veure que les places eren escasses i llavors, veient que una part dels llocs de treball eren ocupats per gent amb titulacions federatives, amb moltes menys hores i preparació, van decidir que havien de ser seves o tenir la possibilitat. No sé si es veritat, però era el que corria. Llavors es va posar en marxa una planificació teòricament perfecte, però, els resultats potser no son els buscats, coma mínim en el món aquàtic.

Els joves nedadors que s’iniciaven fent cursets, per treure’s el títol de monitor pràcticament a la vegada, amb cursos a poblacions properes i en horaris adaptats. Els que els agradava, en el futur es convertien en entrenadors, primer del que es deia entrenador auxiliar i després del superior. Els cursos, amb calendaris adaptats perquè poguessin seguir treballant en el que havien triat com a professió i continguts propis de cada disciplina. Ara, amb els cursos en horari, calendari , durada i preu adaptats a la formació reglada, porta com a conseqüència que, a nivell inicial, els monitors que ensenyen a nedar als infants, que han de tenir el Nivell I,  siguin bons teòrics, però no nedadors, la qual cosa ja marca una diferencia. N’hi ha , pocs, que provenen del món de la competició, però aquests ja comencen fent d’entrenadors dels petits. Però, clar , el Nivell II, més exigent i que cal per entrenar els equips cadets i juvenils,  ja és més complicat trobar-ne, doncs, pocs clubs poden oferir sous que els permeti viure d’entrenador, per tant la inversió de temps, esforç i econòmica, no es veu equilibrada, per tant, aquí comencen a faltat titulats. I ja no diguem en el Nivell III, que és suma a tot el que em dit abans, que a causa de pocs interessats no es fan els cursos i , per molt que vulguis, no pots accedir a la titulació.

De moment ho deixo aquí, però, segur que en tornem a parlar.