Cal recuperar el prestigi de la professió de mestre. #GVM

 

La falta de docents pel desprestigi de la professió afecta tot Europa, aquest títol de l’article que publicava ahir el Diari Ara m’ha cridat l’atenció. Més quan he seguit i he vist que deia : “No és només una qüestió de sou” . I estic convençut que és així, però, la realitat és que hi ha pocs joves que tinguin clar el que volen triar, el que els agrada, és més, sempre entén pendent de la selectivitat per saber cap on anirà la seva vida professional . No cal que us digui que la tria d’una professió ha de ser vocacional, a l’hora, no ho oblidem , de tenir aptituds per a exercir-la. Sense alguna d’aquestes dues condicions, es podrà treballar , amb l’accepció més bíblica de treballar, aquella que parla de guanyar-se el pa amb la suor del teu front. Ni seràs el millor, ni gaudiràs de la feina, tot al contrari, esperaràs l’hora de plegar per oblidar el que fas, deixant tot el que significa darrera les manetes del rellotge que et marca l’horari.

No fa falta anar a la sèrie dels anys 60 i 70, las “Cronicas d’un pueblo”, amb l’alcalde, el capellà i el mestre eren els respectats,  també eren els més cultes. Amb els anys, la professió, una de les més belles que hi ha, ha anat perdent prestigi. No hi ha un únic culpable, per una banda hi ha els que s’hi ha dedicat sense ser el que volien, només perquè els va semblar una carrera més...assequible, d’altre banda els desenganyats per com va evolucionant la societat, amb uns pares poc responsables, protectors dels fills de manera equivocada, desprotegint los en la seva tasca educadora, formadora. Els valors es difuminen, els de sempre , per dominar uns altres que, de moment no sabem cap on ens portaran, però, ens costa d’acceptar. El que semblava etern està en dubte.

El següent condicionant, encara que l’article digui que no, ho és el sou, no hi ha cap professional que no entengui que el seu esforç mereix una recompensa adient. Així i tot, n’hi ha molts que, per molt que guanyin, sempre pensen que mereixen més i els tracten amb certa indignitat. Quan això passa, cal pensar en que cal oferir per rebre, és precís donar per ser recompensat.

Dit això, tot es tracta de recuperar el prestigi de la professió i això passa per que , els que si dediquin ho creguin , ho demostrin i no deixin de ser mestres al sortir de classe.

Similar al que , al final de l’article sentencia, però valorant el que la societat pot oferir, però sense l’aportació del professorat : Per revertir-ho, el doctor Giorgio Di Pietro enumera diferents factors que s’han de potenciar perquè els joves i la societat en general prenguin consciència de la importància de l’ensenyament i els professors tinguin el reconeixement social que mereixen. En primer lloc –assenyala l’expert– cal “un bon ambient de treball” i que, per tant, les instal·lacions dels centres educatius siguin les adequades i que les ràtios d’alumnes per professor no siguin massa elevades. També aposta per “donar més autonomia als docents” a l’hora de decidir què i com ensenyen, oferir-los els “recursos adequats per fer classes de forma efectiva” o, entre d’altres, “que tinguin més oportunitats de promoció” i no tinguin la sensació d’estar estancats professionalment