Joan Fortuny, llegenda de la natació que se’n va al cel. #GVM

 

Joan Fortuny, llegenda de la natació que se’n va al cel. #GVM

 

Avui m’ha comunicat que en Joan Fortuny ens havia deixat. Per molts , aquest nom no els dirà res, una pena per ells, no saben que això demostra que s’han perdut les actuacions d’un dels millors esportistes de la historia de la nostra natació.

He vist que molta gent donava el seu pesem, alguns fent referencia al seu historial excepcional, tant com esportista, en natació i waterpolo, com a tècnic, però, el seu carisma anava molt més enllà .

Recordo com ell i en Miquel Torres eren els dos millors nedadors d’aquells anys, una competència en la que posteriorment hi va entrar en Jaume Monzó, tristament desaparegut fa pocs anys. Dels tres, ell era l’únic que no va tenir una medalla en una gran competició, però, tenia quelcom que el feia especial. Era la generació de Josemi Espinosa, Francesc Martínez, Quim Pujol, Nazario Padrón. En un campionat de Catalunya, nedat a la piscina antiga del CN Poble Nou, quan el rècord del món en 400 lliures era 4.13 de Don Shollander, ell va fer 4.11, deixant als seus rivals a una piscina de distancia. Em queia la baba veient-lo nedar.  Era molt complert, estils, lliure, però, en uns campionats d’Espanya, crec que a la piscina Folch i Torres, es va posar a prova competint en els quatre estils i aconseguint que els especialistes dubtessin de si els superaria o no.

Quan va emergir en Santi Esteve,  amb ell veterà ja, va voler mantenir el seu estatuts de número 1. En el Campionat d’Espanya d’hivern a Palma de Mallorca, va jugar al límit les seves possibilitats, forçant fins la tercera sortida per posar nerviós al jove rival. Tot un espectacle.

No son masses els que han estat internacionals absoluts en natació i waterpolo, però menys els que ho han fet en una gran competició, uns Jocs del Mediterrani. Era un autèntic crack. Fins i tot era bo en futbol, tennis o atletisme, va ser dels primers, quan va sortir en Fosbury, va aconseguir salts que deixaven els especialistes en un compromís.

Com a waterpolista, curiosament, tenim en comú una sanció, ens van expulsar ambdós a la vegada en un partit CN Poble Nou. CN Barceloneta, la veritat es que jo el marcava i no sé com va anar que , en sortir de l’aigua, ens van expulsar als dos. Resultat quatre partits de sanció per cadascú. Jugava com ho feia al futbol, molt per lliure, inventant i aprofitant que era fort i bon nedador. Gaudia del joc. Ell va ser un dels components d’aquell equip històric del CN Barceloneta que va guanyar per primer cop al CN Barcelona.

Per definir millor el seu caràcter vull recordar que , quan ell ja era figura, en les primeres lligues, quan anàvem a jugar a Madrid, doble jornada, que , a l’avió, ell portava la xarxa amb es pilotes. Llavors , cada equip es portava les seves per fer l’escalfament i evitar que en algun cas , es jugues amb pilotes dolentes, que feien que fos difícil jugar bé i així igualar el partit. Ho feia jugant, com un nen que s’ho passa be.

Ell com a tècnic, vull recordar que va fer que en Toni Esteller superés el rècord d’Espanya infantil dels 100 papallona. No és que el baixés, es que un temps abans, estant jodavant, li va dir, aa anem per això i ho va fer. També el seu pas per Palma, on va treure una nedadora , fondista, que va ser tot una revolució, Antoñita Real, parlo d’aquests que han quedat lluny de l’imaginari de la natació, essent la ultima nedadora fidel al Joan, aquesta figura,  Erica Villaecija.

No sé si em tocava o no, però, he sentit la necessitat d’explicar-ho. Amb en Joan se’n va un dels meus ídols i una de les persones claus en la progressió de la natació estatal. És llegenda.