Xavi Pérez, s'emporta el millor de l'esport després d'una trajectoria exemplar.

 Dissabte, com molts dissabtes, anava cap a la piscina, una piscina, a un partit de waterpolo, sabia que al tècnic de l’equip local se l’havia comunicat que la temporada propera no seguiria al front del seu equip i dic seu perquè ho és. Moltes de les jugadores les ha format ell, les ha format com a esportistes però també com a persones. Son divuit anys al front de l’equip, una xifra que sembla impossible, doncs, es tracta d’un tècnic jove, pare de fa quatre dies i amb uns resultats aquesta temporada que compleixen sobradament els objectius , però noi, qui mana ha decidit que és hora de canviar.

Un cop us he explicat la situació, em permetreu que us narri el que vaig viure, que em va emocionar. Abans de començar, el vaig anar a saludar, no diré que consolar, només expressar-li el meu suport. Ell parlava amb l’entrenador de l‘equip contrari, tranquil, la processó anava per dintre. Va arribar l’hora del partit, li calia la victòria per a firmar l’objectiu de la temporada, tornar a Europa la temporada propera, aquesta any van estar a punt d’arribar a la final four.

Va mostrar-se fred, però, la seva actitud no enganyava, ara m’assec a la banqueta, ara m’aixeco, ¿protesto? ¿no protesto?. Tal com passava el partit tornava a ser ell. Van passar els minuts i el resultat prou ampli el va permetre fer canvis estratègics, d’aquells que son un premi per a la jugadora que li fas. Va canviar a la portera, la seva, la que ha defensat de totes les critiques, es van abraçar, gairebé es fonen en un.

El xiulet final va fer esclatar l’emoció. Després de saludar a les rivals, totes i cadascuna de les seves jugadores es van anar abraçant amb el seu ... , que difícil qualificar-lo, ¿pare esportiu? ¿amic? , ¿mestre? O potser només un tècnic de veritat, aquell que sap escoltar i valora a persones i esportistes . Veure’l envoltat per les seves jugadores, més el públic, jugadores i jugadores de base, aplaudint-lo i cridant el seu nom, és el premi més gran que pot tenir una persona. El va voler compartit amb el seu nado, als seus braços, com si volgués mostrar-li com l’estimaven, que havia fet una bona feina. Les llàgrimes brollaven , no era de tristor, era d’alegria. El vídeo que es podia veure pel vídeo wall resumia la seva carrera com a tècnic, però, les llàgrimes de les seves jugadores mostraven molt més, deien quan se l’estimen.

Xavi, només els grans de veritat poden gaudir de moments com aquests. Enhorabona!

Todas las reacciones:

79Dolors Jane Gargallo, Toni Codina y 77 personas más