Didac Cobacho , mig serio mig broma ens diu.

 

Quan Dídac Cobacho, després d’una pila d’anys al front del primer equip masculí del CN Terrassa  , en broma, diu que plega per culpa del CN Atlètic Barceloneta, et fa pensar i molt. La dualitat entre l’afany guanyador del club del “barri” i com l’afronten els seus rivals, ens porta a una situació complexa de pair. Les vint lligues seguides dels de Sant Sebastià, tot un repte difícil de superar en qualsevol esport actual, semblaria que els hagués de portar a un clima de cer avorriment, de monotonia, de no valorar prou el que estan fent i, afortunadament, això no és així, ells segueixen amb el treball diari ben fet, organitzats, sempre mirant de disposar del millor equip, de competir a Europa, en resum, , podríem dir sense por a equivocar-nos,  que fan un treball exquisit pel nostre esport.  Dit això, a les graderies, fora dels seus seguidors, aquesta superioritat, pot portar a desànim, com qualsevol pel·lícula , llibre , etc. que hi hagi una trama , però que en sàpigues el final, com acaba, però jo no havia arribat a valorar que aquest sentiment de que està tot fet, que estàs limitat per molt que facis, podia arribar als tècnics i jugadors.

Tant important com que els del ”bacallà”, segueixin apostant per ser cada dia millors, ho és que, els seus rivals, aspirin a guanyar-los, és llencin a l‘aigua quan juguin contra ells amb l’esperit de superar-los, convençuts de que cada partit s’ha de jugar i això , cada cop costa més. En Dídac ens ha donat aquesta senyal d’alerta, de que no es pot caure en el descoratjament, doncs, a la curta o a la llarga, llavors ho pagaria el nostre waterpolo, fins i tot el que sembla etern campió.

Per pujar el nostre esport, a l’època de Bandy Zoliomy , es va fer l’aposta per a formar equips que poguessin plantar cara al CN Barcelona, així, el CN Montjuic, el mateix, CN Barceloneta, llavors sense l’Atlètic davant, en van ser pioners, el potent CN Sabadell, ja feia aquest rol de candidat, com segueix hores d’ara, Helios de Saragossa, CN Catalunya, CN Manresa, van créixer amb un repartiment dels jugadors de les seleccions i un treball des dels entrenaments setmanals  del seleccionador a la piscina Sant Jordi . El salt va ser important i , afortunadament irreversible. Ara la situació és diferent, el nostre waterpolo s’ha fet gran, parlo tant d’edat, com de categoria a nivell internacional i , encara que en el fons, amb un CAR de Sant Cugat fent una tasca d’entrenaments dels que feia en Bandy o en Brascó, l’aposta per un major nombre de candidats al títol no és pot fer realitat. Caldria fer un estudi, valorar-ho i, mentre, seguir animant als nens i nenes que emplenen les nostres piscines a somiar en ser grans jugadors i emular el que fan els seus ídols, Felipe Perrone, Bernat Sanahuja, Álvaro Granados, Unai Aguirre o en el femení  Bea Ortiz, Elena Ruiz, Martina Terré o Paula Leiton per exemple.

Salut colla