Europa als peus de Trump

 Donald Trump no ha embogit, és el món que ha perdut el senderi. Ja sé que després de la segona guerra mundial, amb poca diferencia en el calendari del temps de la primera, semblava obligat crear una manera organitzada perquè no es produís la tercera. La polític de blocs, amb algunes de les potencies actuals oblidades , no se si amagades per interès, com pot ser la Xina o la Índia, aprofitant les debilitats dels que es creien protegits, tant pel que fa a l‘apartat econòmic comercial com pel que fa al militar, aquets han anat i encara van , creixent i convertint-se en potencies a les que sembla que , el que està passant en l’actualitat al món els és igual. Ells van a la seva i , mentre no els molestin, vull dir de manera directe, saben que la seva formula màgica seguirà enfortint-los, és a dir, creant dependència dels que se senten superiors, encara que en molts moments, aquests hagin de vendre aquesta superioritat en l’aspecte moral, perquè, a l’hora de la veritat, tots saben de la seva impotència real.

La divisió del món en blocs, podríem dir en dos , seria l’Occidental, amb els EEUU com a abanderat i l’Oriental, amb la URSS, feia que hi hagués un respecte que, en aquell moment , la por, el respecte si voleu , entre uns i altres, mantingués la pau. Clar que, aquest equilibri s’ha trencat, una per culpa de les potencies europees, tres en especial, la grandesa de França, diluïda en mil problemes interns, en haver atorgat una sèrie de drets que no es poden mantenir a la seva societat, l’orgull britànic, flegmàtic, però sense ser la gran potencia que fou, capaç d’apartar-se de la Unió Europea, mantenir la moneda, però incapaç de respondre com a potencia a nivell internacional i una Alemanya, perduda en el pagament del deute per a salvar la reunificació, amb la cara de la pobresa de la part de l’est i el cost global de la guerra d’Ucraina, amb la pèrdua del gas i petroli rus, només han fet que deixar en una feblesa immensa el vell continent, aquell que va dominar tot el planeta.

Ara, ha passat el que havia de passar i que és increïble que les ments pensants no valoressin la possibilitat de que passes, parlo de la traïció. Bé una traïció de qui ha estat pagant la festa, parlo de la pau, dels EEUU. Mentre tots els països de la OTAN dormien a la palla, pensant en fer diners, en mantenir la societat del benestar, en crear un món de ficció, pensat que sempre estarien protegits pels de la bandera de les barres i les estrelles, fent ulls clucs a les trapelleries constants del seu valedor , perdonant coses imperdonables, que trencaven les regles del joc, aquelles que havien pactat entre tots, però, tant si valia, era el germà gran, aquell que ens estalviava les coses lletges.

Ara, en el moment de més gran debilitat, quan petits fatxendes van emergint a tots els països, elecció a elecció, el gegant ha decidit que és hora de fer el que li passi per allà on sona i ells no tenen resposta, son incapaços, ni fent un tots contra un, possibilitat que ja s’han adonat no existeix, així que, només els queda , de genolls, amb dignitat però de genolls, demanar que els respecti una mica. Que trist.

No veure que el pitjor enemic és el que tens al teu costat, el que et traeix, és el que fa més mal i més costa de recuperar-se , si és pot.

Salut colla