Informar O tocar el que no sona

 No sé fins on arriba la voluntat d’informar o certa morbositat, parlo de quan tota la premsa es desplaça cap a llocs on ha succeït alguna desgracia important, com pot ser ara a Andalusia amb l’accident ferroviari. Escoltar com hi ha qui, des de fora, agraeix com s’informa, com es tracta a la gent que, d’una manera o altre , està implicada en la situació, m’ha acabat de sorprendre. No ho deia algú dels damnificats, ni dels que miren d’ajudar, era algú aliè. Jo , també des de la distancia i potser erròniament, penso que , el que cal ara, es deixar treballar a la gent i que, els periodistes, preguntant, sigui amb els que han perdut familiars, amics o encara no els han torbat, sigui amb els professionals que miren de fer la seva feina o la gent de la població que s’ha bolcat per ajudar, que, hores d’ara ja haurien d’haver completat la seva funció per deixar pas als equips preparats per aquestes situacions, doncs, repeteixo: ¿que collons hi fan?.

Per molt que ho tractin amb tacte, amb empatia, la realitat és que, en un país que funcioni com tal, només caldria recollir les dades que van donant les autoritats en les convocatòries que es van fent quan cal, és a dir, quan hi ha novetats. El demés és xafardeig vestit , disfressat d’humanitat , morbositat.

Cert que la població ha d’estar informada, però, de manera cartera, sense fer volar coloms amb elucubracions, fins i tot interessades, que més que ajudar el que fan es produir cert desconcert a la població. Dir que pot haver estat això o allò altre o el de més enllà, ¿de veritat que interessa?. Estem en un moment que qualsevol cosa val per cridar l’atenció i, que la gent caigui en el seguiment dels influencers, que aporten ben poc, a les xarxes ja és per pensar-s’ho, només fan falta que els mitjans que ens han de fer tocar de peus a terra, en els que has de confiar, juguin un paper similar.

I no diguem dels polítics, n’hi ha que van per feina, que hi ha d’ésser, que tenen funcions, responsabilitats, però, ja em direu que hi feia en Feijoo allà o el representant de la funerària, vull dir el rei d’Espanya, en Felip VI, cada cop més en aquest paper fosc, vestit com cal i amb una oratòria com si vengués el seu catàleg d’enterraments.

En fi, com ho penso, aquí ho teniu.