Mini olimpíades cada any

 Veient els JJOO d’hivern he pensat en quan afortunats tenim els esports aquàtics, parlo dels que depenen de la Word Aquàtics a nivell mundial i European Aquàtics a nivell del vell continent. Permeteu que m’expliqui.

Molts son els esports que fan es seves grans competicions a nivell de seleccions de manera independent, parlo de futbol, bàsket, handbol, fins i tot separant les grans competicions d’homes i dones. Nosaltres, parlo del waterpolo, en els campionats d’Europa absoluts, per exemple els darrers, jugats a Belgrado ( Serbia) els homes i Funchal (Portugal) les dones, hem viscut unes competicions amb un relatiu seguiment de públic, això parlant benvolentment , doncs, cert que a Sèrbia, el darrer parit i els que jugaven els amfitrions, les graderies van oferir un gran aspecte, però, la resta era descoratjador, circumstancia que encara va ser pitjor en la competició femenina. Aquestes circumstancies ens haurien de fer pensar, encara més quan, en els apartats tècnics, parlo de per exemple disposar dels millors arbitres, tant homes com dones, és evident que fas curt, no en disposes tants per a mantenir el nivell que exigeix una gran competició. Clar que és fàcil excusar-se dient que els partits no ho requereixen, però, això no passa de ser una disculpa de mal pagador, doncs, les grans diferencies en el marcador son provocades pels sistemes de competició, doncs, ja se sap que la vaca dona pel que dona, però el tema arbitral no és l’únic, també ho és la capacitat d’atracció que pot tenir una competició d’un esport que té el mateix públic, parlo dels mateixos espectadors, tant en masculí com en femení, la gent va a veure waterpolo . És més, els mateixos competidors, tant homes com dones, son els millors seguidors dels seus companys/es, afavorint l’ambient de les graderies i guanyant tothom.

Evidentment podria afegir molts arguments, tals com la celebració de trobades de tècnics i arbitres, de joves, qui sap si tornejos paral·lels , oportunitats que perdem. Però, jo no pararia aquí. Ningú hem pot treure del cap que les nostres grans competicions han d’anar de la mà, parlo de natació, aigües obertes, salts, natació artística i waterpolo, tal com es fa en els Campionats del Món, cosa que fora dels JJOO no tenen masses esports. Tenim un producte únic que no podem malbaratar. Per entendre’ns, la família no pot estar barallada o, sense anar tant lluny, no pot anar cadascú per la seva banda. 

No cal anar massa lluny per a recordar l’èxit que han estat els Campionats del Món celebrats a casa nostra, però, pels que som un pel més antics, l’Europeu de 1970, quan es van inaugurar les Piscines Bernat Picornell a Montjuïc, grades plenes a vessar , personalitats de la política o de la societat, com el mateix Dalí, assistint a les competicions i un impuls increïble a la nostra gent per a créixer. 

Tenim uns JJOO com no poden tenir els altres i no els podem deixar d’aprofitar, de gaudir-ne, de fer dentetes als altres i deixar-nos de divisions esperant miracles que no es produeixen, entre d’altres coses perquè no si posa el que cal o no hi és. 

Que tal si ens ho repensem.